Noruega i Líbia: comparacions odioses

Aquest escrit s’ha numerat per capítols amb la intenció que es puguen  comparar, número a número, els que fan referència a Noruega i els que fan referència a Líbia.

Noruega

1. Noruega és el Primer país del món en índex de desenvolupament humà (0.936).

2. Entre els segles IX i XI, els víkings la van unificar i expandir. El 1.450, es va ajuntar amb Dinamarca, i el 1.814, amb Suècia. El 1.905, en un plebiscit, van votar la independència i la monarquia.

3. Té prop de 5 milions d’habitants, el 86% teòricament adscrits a l’església evangèlica luterana. La seua democràcia, fiscalitat i defensa dels drets humans es consideren exemplars. Actualment, governen els socialistes, però un partit ultra té més del 20% dels vots. Defensors de la Pau, els noruecs tenen l’honor d’atorgar els seus premis Nobel, però el 1.973 li van donar a Kissinger (Vietnam!), i el 2.009, a Obama. Noruega, com Espanya, ha decidit, al març de 2.011, formar part de la coalició de 10 països, liderats pels EE.UU., que bombardegen democràcia sobre Líbia.

4. És el tercer exportador de petroli del món, després de Rússia i Aràbia Saudita. La indústria del petroli està nacionalitzada.

5. És el segon país del món en PIB per càpita, només superat per Liechtenstein. Per dos vegades, el 1.972 i el 1.994, els noruecs s’han oposat, en referèndum, a l’ingrés a la Unió Europea, amb lo principal argument que, donat lo seu alt nivell econòmic, els tocaria donar recursos als països més pobres.

6. Un individu, Anders Breivik, metro noranta, pell, ulls i cabells clars, educat, de bona posició, ultradretà,  cristià (un déu que, per salvar-nos, va vindre a fer-se matar!), volia entrar en acció. Va posar tota la seua cultura i tot el seu esforç al servei d’una idea preconcebuda. 1.500 pàgines per argumentar contra el comunisme i el socialisme, contra esta democràcia feble. Antiislàmic, xenòfob, contrari al multiculturalisme, classista. Acusa Zapatero d’obrir les portes d’Europa als musulmans, i als socialistes del seu país, de no tancar-les-hi a Noruega. Per acabar amb aquesta plaga d’emigrants que consumeix la nostra vida i cultura occidentals i cristianes, vol justificar i conclou que és necessària una matança cruel per estroncar la seua progressió, donant una lliçó que castigue els culpables de fomentar-la.

7. Emulant els cavallers templers –que als segles XII i XIII protegien les vides dels cristians que pelegrinaven a Jerusalem i eren guerrers ferotges en les creuades- el 22 de juliol de 2.011, va perpetrar els atemptats. Es veu que, usant com a matèria primera tones de fertilitzants, havia  fabricat una gran bomba, i la va fer explotar a la plaça d’Oslo on estan els ministeris del govern. A continuació, en cotxe, es va dirigir a l’illa d’Utoya, on hi havia una trobada amb més de 500 joves socialistes, va treure el seu fusell d’assalt armat amb bales explosives, i va començar a disparar a matar, amb la intenció de fer el màxim de morts possible. Quan va arribar la policia, havia acabat la munició i es va entregar sense resistència, amb la satisfacció del deure acomplert.

8. Durant els llarguíssims noranta minuts que van tardar en arribar les forces de l’ordre, l’esglai, les inútils peticions de clemència, el pànic, van ser terribles.

9. Terroritzats, molts nois i noies es van llençar al mar per fugir de la mort nedant. Alguns es van ofegar o els va matar a l’aigua, altres els van salvar en barquetes persones que, des de l’altra riba, se n’havien adonat  de la tragèdia.

10. Al comptar els morts (no deu ser fàcil), els noruecs es van errar. Els dos primers dies,  deien que eren més de noranta. Per ara concreten que han sigut 8 a Oslo i 68 a Utoya. Dubtaven si en pot haver algun altre al mar. A la televisió, van complint la promesa que, a mida que els identifiquen, ens ensenyaran les seues fotos quan estaven vius, joves i esperançats.

11. Consternats, els mitjans de comunicació opinen, desitgen, que Breivik sigue un boig que va actuar en solitari.

Líbia

1. Líbia és –era el 2.010- el Primer país de l’Àfrica en índex de desenvolupament humà  (0.755).

2. Semidesèrtica, terra de pas, els àrabs hi van començar a viure cap al s. VII. El 1.551, fou ocupada per l’imperi turc. En repartir-se l’Àfrica les potències occidentals, fou colònia italiana des de 1.912. El 1.950, l’ONU reconeix el regne de Líbia... sota la protecció de bases militars. La humiliant derrota en mans dels israelians a la guerra dels sis dies el 1.967, que exasperà el món àrab, propicia l’èxit del cop d’estat dirigit pel coronel Gadafi el 1.969, qui proclama Líbia  República Socialista, defensora de l’islam i del panarabisme. Desmantella les bases dels Estats Units i de Gran Bretanya. Es guanya el respecte i la col·laboració de les tribus àrabs i berbers tradicionals. El 1.984, amb una inversió inicial de més de 25.000 milions de dòlars, s’inicia un dels més grans projectes d’enginyeria de la humanitat: el Gran Riu Artificial, que porta l’aigua fòssil, glacial, des de 500 metres de profunditat, al desert del sud, fins les ciutats del nord, 4.000 quilòmetres més amunt, i engrandeix i fertilitza oasis.

3. Líbia té 6.6 milions d’habitants, dels quals una majoria del 97% són de l’islam sunnita. S’acusa el dictador Gadafi de patrocinar accions terroristes i, com a represàlia, per donar-li una lliçó, George Bush ordena, el 1.986, bombardejar impunement les ciutats de Trípoli i Bengasi. Entre els morts, una filla de Gadafi. El 1.992, l’ONU imposa un dur embarg aeri i militar sobre Líbia, a la que s’acusa de fabricar armes químiques i dels atemptats mortífers de dos avions el 1.988 i 1.989. El setge no s’aixeca fins que el 2.003 Líbia accepta pagar grans indemnitzacions. Des d’allavons, semblava que les relacions de Gadafi amb Occident anaven de primera. Havent baixat del burro, contrari a Al Qaeda, carregat de petroli, compartia cavalls amb Aznar, xaleres amb Berlusconi, i abraçades amb Sarkozy. Per fi, es mostrava disposat a donar passos cap a la nostra democràcia.

4. El 1.959, s’hi troben grans jaciments de petroli. El 1.974, Gadafi nacionalitza les tres companyies petroleres nord-americanes.

 5. Líbia és –era el 2.010- el Primer país d’Àfrica en PIB per càpita. El 2.001, a Sirte, ciutat natal de Gadafi, es constitueix la Unió Africana, inspirada en la UE, en la qual estan tots els països de l’Àfrica (tret del Marroc, pel conflicte del Sàhara). De l’Àfrica, són 28 dels 30 països amb els índexs de desenvolupament humà més baixos del món.          

6. Uns individus de l’elit nord-americana d’ultra dreta, financera, militar i petrolera, no havien tret del seu punt de mira a Gadafi, durant tants anys símbol panarabista i africanista de la lluita contra el domini ianqui. Venjança i negoci. L’ocasió que esperaven la van veure en les revoltes dels indignats àrabs, de principis del 2.011, en busca de democràcia, feina i llibertat. No van poder amagar que, a Líbia, entre els manifestants, hi havia membres de la CIA i d’Al Qaeda, però van iniciar una campanya de propaganda que els va sortir rodona. Es tractava de mostrar Gadafi com un dictador indigne i sanguinari, i que era imprescindible una intervenció militar aliada. Altra vegada bombes molt més grans com a solució. Totes les nostres agències de notícies i també Al Yazira, la gran majoria dels mitjans de comunicació i l’opinió pública en general, hi van col·laborar com si els paguessin: Gadafi era un dictador ferotge odiat pel seu poble... el gruix del seu exèrcit eren mercenaris del Txad que guanyaven més que els banquers americans... tenia mils i mils de milions evadits a l’estranger, molts als EE.UU., el seu enemic acèrrim (?)... ell i els seus fills gastaven milionades en festasses... reprimia les manifestacions pacífiques a trets i bombardejant-les des d’avions... als soldats o pilots que es negaven a matar manifestants, els afusellava... els morts ja passaven de mil... la quantitat  dels opositors era tan gran, que mig desarmats i tot, s’havien apoderat de la majoria del país... militars i polítics desertaven per unir-se als rebels... necessitaven una espenteta per acabar de tombar-lo... sobretot era urgent establir una zona d’exclusió aèria (arrasar tots els avions i defenses antiaèries líbies) per a impedir que, un Gadafi embogit per la derrota, fes una massacre final.

Per fi, el 17 de març, el Consell de Seguretat de l’ONU votava la Resolució 1.973 que aprovava l’establiment d’una zona d’exclusió aèria per protegir la vida dels civils. Hi havien votat a favor 10 països (que representen 671 milions d’habitants) encapçalats per EE.UU., Regne Unit i França, i no hi havien votat a favor 5 països  (2.876 milions d’habitants): Alemanya, Brasil, Xina, Índia i Rússia.

7. El 19 de març de 2.011, EE.UU. i el Regne Unit inicien l’operació “Odissea a l’alba” llançant míssils Tomahawk sobre objectius pròxims a Trípoli. Entre els deu països que formen la coalició, ja ho hem dit, Noruega i Espanya. El tercer dia, els serveis secrets USA ens tranquil·litzen aclarint que els 90 morts apareguts després d’un dels bombardejos, els havia matat Gadafi. El quart dia, ens informa el general francès, ja s’ha aconseguit la zona d’exclusió aèria; a partir d’ara, la coalició podrà bombardejar impunement del tot, amb una superioritat aèria aclaparadora.

8. Oh,quina sorpresa! Que estrany que el poble libi no es llancés en massa a abraçar els míssils que els explotaven al ventre plens de democràcia... Altra vegada el passeig triomfal s’havia convertit en una guerra. Als 90 dies, El Periódico informava, en pàgines interiors, que la coalició s’havia reunit per constatar que portaven 3.468 missions aèries (no li diuen bombardejos, missió queda més cristià), i per decidir que prorrogaven la intervenció 90 dies més. Com a dirigents del bàndol dels bons, van apareixent ex caps militars, de justícia i d’interior del règim que, al mèrit d’haver-li organitzat la repressió, hi afegixen ara  la traïció a Gadafi.

9. Centenars de milers de persones, terroritzades per la guerra, fugen.  Pel mar, intenten tornar a la fam d’on van vindre, o arrisquen la vida per l’esperança d’Europa. Fa més de cent dies, i no paren  de morir-ne en intentar-ho. A l’altra  riba, busquem excuses per rebutjar-los.

10. Quan les bombes són democràtiques, els morts són de sucre, no es compten (un fill de Gadafi, potser uns néts...). Des que es va veure que era fals que Gadafi –el dictador histriònic que lladrava amenaces- perteriria en pocs dies, sols ens ensenyen, de tant en tant, uns edificis llunyans enfocats per un teleobjectiu  un fumet que fa diana. En uns grisos d’eficiència, serenitat i silenci. Difícil relacionar-ho amb vides humanes, morts, cremats, cecs i mutilats.

11. Indiferència. No tenim remordiment ni compassió. Com si fos d’un altre món, com si tot hagués sigut una sèrie de ficció, que ja avorreix, d’un tirà tossut i boig que no es vol rendir. L’IDH i el PIB de Líbia se van enfonsant en l’abisme, la catàstrofe de la guerra també era un objectiu d’aquella cruel elit ianqui.

tastet del canalero

"de l'any 40 al 80"

Salut

SALUT

Des de desembre de 2009, convivim amb la leucèmia. A l’Hospital de Sant Pau, gaudeixo d’una Sanitat, de les millors del món, i Pública, per a tothom. Me’n sento orgullós.

Si el que gastem en Mútues i Clíniques Privades (duplicant moltes despeses) ho invertíssim en Sanitat Pública, consolidaríem la que tenim, milloraríem serveis i reduiríem molt els temps d’espera. Per ara, un copagament proporcional a la renda, en les visites, la farmàcia i els tractaments, pal·liaria el dèficit, ens educaria, transitaríem pel camí de la solidaritat. Afaitar buròcrates sobrants, reduir despeses prescindibles i escoltar els bons professionals, milloraria l'eficiència.

Però sembla que als polítics torna a vèncer-los la covardia i l’egoisme personal i de partit, i CiU es limita a proposar una retallada “al tant per cent”, inhumana, de conseqüències potser fatals.  A l’hospital veig com la calma i l’alegria que curen, es van enverinant amb la ràbia i la tristesa de la impotència. Ens hi juguem molt, ens hi va la salut.  

SALUD

Desde Diciembre de 2009 convivimos con la leucemia. En el Hospital de Sant Pau, disfruto de una Sanidad, de las mejores del mundo, y Pública, para todo el mundo. Me siento orgulloso.

Si lo que gastamos en Mútuas y Clínicas Privadas (duplicando muchos gastos) lo invirtiéramos en Sanidad Pública, consolidaríamos la que tenemos, mejoraríamos servicios y reduciríamos mucho los tiempos de espera. Por ahora, un copago proporcional a la renta, en las visitas, la farmacia y los tratamientos, paliaria el déficit, nos educaría, transitaríamos por el camino de la solidaridad. Despejar burócratas sobrantes, reducir gastos prescindibles y escuchar a los buenos profesionales, mejoraría la eficiencia.

Pero parece que a los políticos vuelve a vencerles la cobardía y el egoismo personal y de partido, y CiU se limita a proponer un recorte “al tanto por ciento”, inhumano, de consecuencias quizás fatales. En el hospital veo cómo la calma y la alegría que curan, se van envenenando con la rabia y la tristeza de la impotencia. Nos jugamos mucho, nos va la salud.

Tornen a guanyar els mercats

Els Mercats van armar l’estafa immobiliària i financera, i durant més de 10 anys seguits van guanyar, sense entrebancs, en nom de la llibertat, més i més i més. Es van inflar tant, que tot va rebentar. En nom de l'estabilitat, de seguida van aconseguir –van guanyar-, de tots los governs, mils i mils de milions en condicions regalades. Quan els que presten són els Mercats, en nom de la crisi, escanyen els governs pujant i pujant els interessos del deute, per a guanyar cada vegada més, i els dicten d’on han de treure els diners per pagar-los-hi: dels funcionaris, dels pensionistes i dels treballadors, de la sanitat i de l'educació, dels impostos indirectes...

En les eleccions, tornen a guanyar els Mercats: els partits de dreta que són els seus representants en la política. Tan CiU com el PP han augmentat els seus escons en un igualitari 29%. El PP va atacar l’Estatut perquè era el de Catalunya, i veure’l ferit, a CiU li ha servit d’excusa per abandonar-lo. Tots dos, de la democràtica entesa entre tres partits per governar, n’han fet befa. En busca de majories absolutes, saben que els enfrontaments de la Seua catalunya contra la Seua espanya, en la seua lliga del nacionalcatolicisme, els retroalimenta. Aquí els ha sortit redó, i a Madrid encara serà pitjor. En fi, que els Mercats no paren de guanyar, i natros, que en som còmplices, me penso que anem ben perduts.

Mercats, marionetes i còmplices

Un de cada cinc catalans ja hem traspassat el llindar de la pobresa. A més d’un vint per cent, ens és igual democràcia que dictadura. La meitat no votarem. Los partits emulen l’Església: jerarquia, unanimitats, capelletes, corrupció... Repartidora. Del laboriós consens democràtic entre tres partits per governar, uns en fan befa, i altres en reneguen.

Los Mercats van armar l’estafa de la piràmide immobiliària i financera. Mentre s’inflaven, durant més de deu anys, van impedir que cap govern intervingués. Quan la bombolla va esclatar, de seguida van aconseguir que tots los governs posessin a la seua disposició centenars de milers de milions, que s’han esfumat. I ara són Ells els que dicten als governs quina austeritat s’ha d’imposar... a treballadors i pensionistes!, per poder sortir de la crisi.

Los representants dels Mercats a la terra, sobretot el PP i l’aparell de la dreta que el sustenta, han  repetit mil  vegades la mentida que tota la culpa la té el govern (i no els Mercats), i que el govern no sap solucionar la crisi, i ells sí (sense tocar els Mercats). Des del principi, han malparlat i generat desconfiança a tot arreu. Perquè no manen, en lloc de contribuir a millorar, a cada notícia, o indecisió o decisió de ZP, han replicat de la forma més negativa  possible per al govern, i per Espanya.

L’Estatut el va atacar el PP perquè era el de Catalunya. Que estigués ferit ha sigut el pretext de CiU per abandonar-lo. Egoistes, en busca de majories absolutes, els dos partits de dreta han triat el perniciós camí de l'enfrontament, del fàcil “estar en contra de”. Fa mal la satisfacció i suficiència d’Artur Mas i l’eufòria d’Alicia Sánchez Camacho, quan parlen dels milions de parats, de la crisi, de l'emigració... perquè són els infortunis que ajuden a les enquestes a donar-los guanyadors, als uns aquí i als altres a Madrid. Catalunya contra Espanya, entre ells es retroalimenten  contra els altres en la mateixa lliga del nacionalcatolicisme: parlen en nom de Déu o de Catalunya o d’Espanya, enterbolint, sense aclarir ni si els seus déu, catalunya i espanya són de la pública o de la privada.

En la opacitat de les altures, insaciables financers especuladors mouen els fils dels Mercats (i de les guerres i altres crims). Ens volen a tots marionetes, necessiten molts i molts còmplices.                

Burkes de l'Ebre

L’Ebre del 4 de juny publica en portada la foto de cinquanta personalitats arrenglerades per la Vegueria de l’Ebre. A primera fila, de cos sencer, hai comptat vint homes i una dona. Darrera, que se’ls veigue la cara sencera, dotze homes i dos dones. Un trosset de cara, cinc homes i sis dones. Segurament, alguna dona més està tapada del tot. No mos calen burkes.

Estimada Araceli

Estimada Araceli: Sempre que us he pensat, m’ha reconfortat que hi haigue gent com vatros, i tindre el privilegi de sentir que som dels nostres.

Este matí, quan he vist que, a pesar del vent de dalt, la neu que havia començat a caure ahir a la nit ho emblanquinava tot, després d’esmorzar, he telefonat a mon fill –que a les set i quart ja és a la faena- per a dir-li que no hi aniria, que m’havia declarat incomunicat. I m’he tornat a gitar, que encara era de nit. En la llum, em vestiria d’esquimal i me n'aniria neu amunt. Ja sabia que no em tornaria a adormir.

M’heu vingut al pensament, i en la benvolguda indefensió de la soledat i la foscor, he tingut que aguantar la respiració i apretar fort ulls i llavis per a que no se m’escapés un sanglot que despertés a l’Amparo. Les llàgrimes igual s’han obert pas i han regalimat cap a l’aurella. Me n'he recordat que a les tortosines, quan neva, acaminant acaminant, a cada punt se vos escapa un somriure tan graciós que a tothom se li encomana.

Los dos gossets han vingut amb mi, ells mai havien vist neu i n’hi ha com mai en la vida. A uns dos-cents metres, les roderes diuen que l’automobilista més intrèpid se n'ha tornat enrera, i a partir d’ara serem los primers en passar per damunt d’esta neu tan suau que canvia la bellesa d’auliveres i pins, i dels marges i la muntanya del cartero, que encara la conreen. Però he de parar compte, perquè ens creuarem i no vull perdre’m detall dels teus ullets, del teu somriure quan neva. Després vindrà la llàgrima tan trista i tan inútil... que no obstant no canviaria per res del món.

Una abraçada molt forta a Federico.

Quina creu!

Que xiquets i xiquetes tinguen que suportar a l’escola veure un home nuet clavat en una creu, clauots negres esquinçant-li mans i peus. Corona d’espines punyent. Pell arrencada a fuetades. Torturat fins l’última gota de sang, la de la llançada al pit. Agonia, sofriment i desemparo.

Lliçó de la supremacia de la mort sobre la vida. Explicació paorosa. Un déu totpoderós, dominador del present, passat i futur, decideix encarnar-se en home entre els homes del seu poble elegit, el jueu, el predilecte, per a que el traïxquen, el martiritzen i el maten... i així redimir-nos!

El espermatozoide

Una y otra vez la jerarquía eclesiástica se regodea en sus contradicciones, y pone en evidencia que tiene el derecho de, según convenga, condenar o bendecir acciones semejantes.

Pero ha sido la cara de gozosa travesura con la que el secretario general de la conferencia episcopal ha presentado el cartel de la insultante campaña contra el derecho de la mujer a decidir su maternidad, lo que me ha hecho caer en la tentación de ponerme a su altura.

En el cartel hay unos cuadritos con la secuencia que va desde la fecundación del óvulo hasta la formación del feto. Según mi visión, hay que añadirle el cuadro previo que le falta: un espermatozoide de Martínez Camino, con su carita traviesa, con su crucetita de bisutería, tan grande como el bebé y el lincecito, nadando lleno de vida en pos de la concepción... Ignorante de que, salvo pecado mortal, por el voto de castidad ya ha sido condenado a una muerte estéril, tras una vida inútil.

Eluana y Jesucristo

Eluana Englaro y sus familiares han sufrido durante 17 años su muerte en vida. Finalmente, y con la conformidad del Tribunal Supremo italiano, han conseguido acabar su vida artificial.

Asusta la crueldad y el fervor con el que la Curia Romana, el beato Berlusconi y algunas personas y entidades católicas, han querido perpetuar su tortura, y persiguen ahora condenas por homicidio.

Paradójicamente, la celebración fundamental de la Iglesia, el Santo Sacrificio de la Misa, rememora el que sería el Suicidio Asistido más premeditado de la historia: Dios-Hijo Todopoderoso, Conocedor del pasado, el presente y el futuro, se encarna entre los hombres como Jesucristo con el Fin –conseguido como ya estaba predeterminado- de hacerse matar en la Cruz...

Amb l'aigua de l'Ebre

Lo meu amic Josep estava l’altre dia treballant a l’obra de la Raval. No es va poder aguantar més i va anar a buscar un raconet per a descarregar-se. Devia haver-ne un niu a prop, perquè abans d’arribar-li el pipi a terra, ja li havien picat dos vespes al pito. Quina sentida, en lloc de l’esperat descans!

Quan passen desgràcies així, jo, que sóc ateu, dic que deu ser cosa de “Dios en su infinita bondad”, que d’alguna manera s’ha de distraure.

Com passa a la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Quan arribava el moment de l’alegria i de les celebracions, les discrepàncies d’organització, d’estratègia, personals..., en comptes de dissoldre’s en l’amplitud dels èxits aconseguits, s’han enfangat en un vesper d’odis i acusacions entre companys.

Uns i altres tenen el meu agraïment. Les seues hores i hores de son i de treball mos han permès participar en esta lluita primordial.

Per a les picades del pito de Josep, van receptar-li uns antial·lèrgics a l’ambulatori. No hi podem fer res més. Però vergonya ens n’hauríem de donar si no som capaços de valorar, en primer lloc, que els excel·lents resultats els hem aconseguit tots junts. Hem de deixar les divergències al segon pla que els correspon, i tornar a respectar-nos encara que no opinem igual.

Los que estan afegint llenya al foc, que l’apaguen amb l’aigua de l’Ebre.

I d’ara en endavant, que cadascú faci el que li sembli millor en defensa del Riu i del Delta. Particularment, jo no ho deixaria ni en mans de Déu, ni només en mans dels partits polítics.