Amb l'aigua de l'Ebre

Lo meu amic Josep estava l’altre dia treballant a l’obra de la Raval. No es va poder aguantar més i va anar a buscar un raconet per a descarregar-se. Devia haver-ne un niu a prop, perquè abans d’arribar-li el pipi a terra, ja li havien picat dos vespes al pito. Quina sentida, en lloc de l’esperat descans!

Quan passen desgràcies així, jo, que sóc ateu, dic que deu ser cosa de “Dios en su infinita bondad”, que d’alguna manera s’ha de distraure.

Com passa a la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Quan arribava el moment de l’alegria i de les celebracions, les discrepàncies d’organització, d’estratègia, personals..., en comptes de dissoldre’s en l’amplitud dels èxits aconseguits, s’han enfangat en un vesper d’odis i acusacions entre companys.

Uns i altres tenen el meu agraïment. Les seues hores i hores de son i de treball mos han permès participar en esta lluita primordial.

Per a les picades del pito de Josep, van receptar-li uns antial·lèrgics a l’ambulatori. No hi podem fer res més. Però vergonya ens n’hauríem de donar si no som capaços de valorar, en primer lloc, que els excel·lents resultats els hem aconseguit tots junts. Hem de deixar les divergències al segon pla que els correspon, i tornar a respectar-nos encara que no opinem igual.

Los que estan afegint llenya al foc, que l’apaguen amb l’aigua de l’Ebre.

I d’ara en endavant, que cadascú faci el que li sembli millor en defensa del Riu i del Delta. Particularment, jo no ho deixaria ni en mans de Déu, ni només en mans dels partits polítics.