Tornen a guanyar els mercats

Els Mercats van armar l’estafa immobiliària i financera, i durant més de 10 anys seguits van guanyar, sense entrebancs, en nom de la llibertat, més i més i més. Es van inflar tant, que tot va rebentar. En nom de l'estabilitat, de seguida van aconseguir –van guanyar-, de tots los governs, mils i mils de milions en condicions regalades. Quan els que presten són els Mercats, en nom de la crisi, escanyen els governs pujant i pujant els interessos del deute, per a guanyar cada vegada més, i els dicten d’on han de treure els diners per pagar-los-hi: dels funcionaris, dels pensionistes i dels treballadors, de la sanitat i de l'educació, dels impostos indirectes...

En les eleccions, tornen a guanyar els Mercats: els partits de dreta que són els seus representants en la política. Tan CiU com el PP han augmentat els seus escons en un igualitari 29%. El PP va atacar l’Estatut perquè era el de Catalunya, i veure’l ferit, a CiU li ha servit d’excusa per abandonar-lo. Tots dos, de la democràtica entesa entre tres partits per governar, n’han fet befa. En busca de majories absolutes, saben que els enfrontaments de la Seua catalunya contra la Seua espanya, en la seua lliga del nacionalcatolicisme, els retroalimenta. Aquí els ha sortit redó, i a Madrid encara serà pitjor. En fi, que els Mercats no paren de guanyar, i natros, que en som còmplices, me penso que anem ben perduts.

Mercats, marionetes i còmplices

Un de cada cinc catalans ja hem traspassat el llindar de la pobresa. A més d’un vint per cent, ens és igual democràcia que dictadura. La meitat no votarem. Los partits emulen l’Església: jerarquia, unanimitats, capelletes, corrupció... Repartidora. Del laboriós consens democràtic entre tres partits per governar, uns en fan befa, i altres en reneguen.

Los Mercats van armar l’estafa de la piràmide immobiliària i financera. Mentre s’inflaven, durant més de deu anys, van impedir que cap govern intervingués. Quan la bombolla va esclatar, de seguida van aconseguir que tots los governs posessin a la seua disposició centenars de milers de milions, que s’han esfumat. I ara són Ells els que dicten als governs quina austeritat s’ha d’imposar... a treballadors i pensionistes!, per poder sortir de la crisi.

Los representants dels Mercats a la terra, sobretot el PP i l’aparell de la dreta que el sustenta, han  repetit mil  vegades la mentida que tota la culpa la té el govern (i no els Mercats), i que el govern no sap solucionar la crisi, i ells sí (sense tocar els Mercats). Des del principi, han malparlat i generat desconfiança a tot arreu. Perquè no manen, en lloc de contribuir a millorar, a cada notícia, o indecisió o decisió de ZP, han replicat de la forma més negativa  possible per al govern, i per Espanya.

L’Estatut el va atacar el PP perquè era el de Catalunya. Que estigués ferit ha sigut el pretext de CiU per abandonar-lo. Egoistes, en busca de majories absolutes, els dos partits de dreta han triat el perniciós camí de l'enfrontament, del fàcil “estar en contra de”. Fa mal la satisfacció i suficiència d’Artur Mas i l’eufòria d’Alicia Sánchez Camacho, quan parlen dels milions de parats, de la crisi, de l'emigració... perquè són els infortunis que ajuden a les enquestes a donar-los guanyadors, als uns aquí i als altres a Madrid. Catalunya contra Espanya, entre ells es retroalimenten  contra els altres en la mateixa lliga del nacionalcatolicisme: parlen en nom de Déu o de Catalunya o d’Espanya, enterbolint, sense aclarir ni si els seus déu, catalunya i espanya són de la pública o de la privada.

En la opacitat de les altures, insaciables financers especuladors mouen els fils dels Mercats (i de les guerres i altres crims). Ens volen a tots marionetes, necessiten molts i molts còmplices.                

Burkes de l'Ebre

L’Ebre del 4 de juny publica en portada la foto de cinquanta personalitats arrenglerades per la Vegueria de l’Ebre. A primera fila, de cos sencer, hai comptat vint homes i una dona. Darrera, que se’ls veigue la cara sencera, dotze homes i dos dones. Un trosset de cara, cinc homes i sis dones. Segurament, alguna dona més està tapada del tot. No mos calen burkes.

Estimada Araceli

Estimada Araceli: Sempre que us he pensat, m’ha reconfortat que hi haigue gent com vatros, i tindre el privilegi de sentir que som dels nostres.

Este matí, quan he vist que, a pesar del vent de dalt, la neu que havia començat a caure ahir a la nit ho emblanquinava tot, després d’esmorzar, he telefonat a mon fill –que a les set i quart ja és a la faena- per a dir-li que no hi aniria, que m’havia declarat incomunicat. I m’he tornat a gitar, que encara era de nit. En la llum, em vestiria d’esquimal i me n'aniria neu amunt. Ja sabia que no em tornaria a adormir.

M’heu vingut al pensament, i en la benvolguda indefensió de la soledat i la foscor, he tingut que aguantar la respiració i apretar fort ulls i llavis per a que no se m’escapés un sanglot que despertés a l’Amparo. Les llàgrimes igual s’han obert pas i han regalimat cap a l’aurella. Me n'he recordat que a les tortosines, quan neva, acaminant acaminant, a cada punt se vos escapa un somriure tan graciós que a tothom se li encomana.

Los dos gossets han vingut amb mi, ells mai havien vist neu i n’hi ha com mai en la vida. A uns dos-cents metres, les roderes diuen que l’automobilista més intrèpid se n'ha tornat enrera, i a partir d’ara serem los primers en passar per damunt d’esta neu tan suau que canvia la bellesa d’auliveres i pins, i dels marges i la muntanya del cartero, que encara la conreen. Però he de parar compte, perquè ens creuarem i no vull perdre’m detall dels teus ullets, del teu somriure quan neva. Després vindrà la llàgrima tan trista i tan inútil... que no obstant no canviaria per res del món.

Una abraçada molt forta a Federico.

Quina creu!

Que xiquets i xiquetes tinguen que suportar a l’escola veure un home nuet clavat en una creu, clauots negres esquinçant-li mans i peus. Corona d’espines punyent. Pell arrencada a fuetades. Torturat fins l’última gota de sang, la de la llançada al pit. Agonia, sofriment i desemparo.

Lliçó de la supremacia de la mort sobre la vida. Explicació paorosa. Un déu totpoderós, dominador del present, passat i futur, decideix encarnar-se en home entre els homes del seu poble elegit, el jueu, el predilecte, per a que el traïxquen, el martiritzen i el maten... i així redimir-nos!