dissabte, 9 de gener del 2010

Estimada Araceli

Estimada Araceli: Sempre que us he pensat, m’ha reconfortat que hi haigue gent com vatros, i tindre el privilegi de sentir que som dels nostres.

Este matí, quan he vist que, a pesar del vent de dalt, la neu que havia començat a caure ahir a la nit ho emblanquinava tot, després d’esmorzar, he telefonat a mon fill –que a les set i quart ja és a la faena- per a dir-li que no hi aniria, que m’havia declarat incomunicat. I m’he tornat a gitar, que encara era de nit. En la llum, em vestiria d’esquimal i me n'aniria neu amunt. Ja sabia que no em tornaria a adormir.


M’heu vingut al pensament, i en la benvolguda indefensió de la soledat i la foscor, he tingut que aguantar la respiració i apretar fort ulls i llavis per a que no se m’escapés un sanglot que despertés a l’Amparo. Les llàgrimes igual s’han obert pas i han regalimat cap a l’aurella. Me n'he recordat que a les tortosines, quan neva, acaminant acaminant, a cada punt se vos escapa un somriure tan graciós que a tothom se li encomana.

Los dos gossets han vingut amb mi, ells mai havien vist neu i n’hi ha com mai en la vida. A uns dos-cents metres, les roderes diuen que l’automobilista més intrèpid se n'ha tornat enrera, i a partir d’ara serem los primers en passar per damunt d’esta neu tan suau que canvia la bellesa d’auliveres i pins, i dels marges i la muntanya del cartero, que encara la conreen. Però he de parar compte, perquè ens creuarem i no vull perdre’m detall dels teus ullets, del teu somriure quan neva. Després vindrà la llàgrima tan trista i tan inútil... que no obstant no canviaria per res del món.

Una abraçada molt forta a Federico.

Quina creu!

Que xiquets i xiquetes tinguen que suportar a l’escola veure un home nuet clavat en una creu, clauots negres esquinçant-li mans i peus. Corona d’espines punyent. Pell arrencada a fuetades. Torturat fins l’última gota de sang, la de la llançada al pit. Agonia, sofriment i desemparo.

Lliçó de la supremacia de la mort sobre la vida. Explicació paorosa. Un déu totpoderós, dominador del present, passat i futur, decideix encarnar-se en home entre els homes del seu poble elegit, el jueu, el predilecte, per a que el traïxquen, el martiritzen i el maten... i així redimir-nos!