Un de cada cinc catalans ja hem traspassat el llindar de la pobresa. A més d’un vint per cent, ens és igual democràcia que dictadura. La meitat no votarem. Los partits emulen l’Església: jerarquia, unanimitats, capelletes, corrupció... Repartidora. Del laboriós consens democràtic entre tres partits per governar, uns en fan befa, i altres en reneguen.
Los Mercats van armar l’estafa de la piràmide immobiliària i financera. Mentre s’inflaven, durant més de deu anys, van impedir que cap govern intervingués. Quan la bombolla va esclatar, de seguida van aconseguir que tots los governs posessin a la seua disposició centenars de milers de milions, que s’han esfumat. I ara són Ells els que dicten als governs quina austeritat s’ha d’imposar... a treballadors i pensionistes!, per poder sortir de la crisi.
Los representants dels Mercats a la terra, sobretot el PP i l’aparell de la dreta que el sustenta, han repetit mil vegades la mentida que tota la culpa la té el govern (i no els Mercats), i que el govern no sap solucionar la crisi, i ells sí (sense tocar els Mercats). Des del principi, han malparlat i generat desconfiança a tot arreu. Perquè no manen, en lloc de contribuir a millorar, a cada notícia, o indecisió o decisió de ZP, han replicat de la forma més negativa possible per al govern, i per Espanya.
L’Estatut el va atacar el PP perquè era el de Catalunya. Que estigués ferit ha sigut el pretext de CiU per abandonar-lo. Egoistes, en busca de majories absolutes, els dos partits de dreta han triat el perniciós camí de l'enfrontament, del fàcil “estar en contra de”. Fa mal la satisfacció i suficiència d’Artur Mas i l’eufòria d’Alicia Sánchez Camacho, quan parlen dels milions de parats, de la crisi, de l'emigració... perquè són els infortunis que ajuden a les enquestes a donar-los guanyadors, als uns aquí i als altres a Madrid. Catalunya contra Espanya, entre ells es retroalimenten contra els altres en la mateixa lliga del nacionalcatolicisme: parlen en nom de Déu o de Catalunya o d’Espanya, enterbolint, sense aclarir ni si els seus déu, catalunya i espanya són de la pública o de la privada.
En la opacitat de les altures, insaciables financers especuladors mouen els fils dels Mercats (i de les guerres i altres crims). Ens volen a tots marionetes, necessiten molts i molts còmplices.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada