Aquest escrit s’ha numerat per capítols amb la intenció que es puguen comparar, número a número, els que fan referència a Noruega i els que fan referència a Líbia.
Noruega
1. Noruega és el Primer país del món en índex de desenvolupament humà (0.936).
2. Entre els segles IX i XI, els víkings la van unificar i expandir. El 1.450, es va ajuntar amb Dinamarca, i el 1.814, amb Suècia. El 1.905, en un plebiscit, van votar la independència i la monarquia.
3. Té prop de 5 milions d’habitants, el 86% teòricament adscrits a l’església evangèlica luterana. La seua democràcia, fiscalitat i defensa dels drets humans es consideren exemplars. Actualment, governen els socialistes, però un partit ultra té més del 20% dels vots. Defensors de la Pau, els noruecs tenen l’honor d’atorgar els seus premis Nobel, però el 1.973 li van donar a Kissinger (Vietnam!), i el 2.009, a Obama. Noruega, com Espanya, ha decidit, al març de 2.011, formar part de la coalició de 10 països, liderats pels EE.UU., que bombardegen democràcia sobre Líbia.
4. És el tercer exportador de petroli del món, després de Rússia i Aràbia Saudita. La indústria del petroli està nacionalitzada.
5. És el segon país del món en PIB per càpita, només superat per Liechtenstein. Per dos vegades, el 1.972 i el 1.994, els noruecs s’han oposat, en referèndum, a l’ingrés a la Unió Europea, amb lo principal argument que, donat lo seu alt nivell econòmic, els tocaria donar recursos als països més pobres.
6. Un individu, Anders Breivik, metro noranta, pell, ulls i cabells clars, educat, de bona posició, ultradretà, cristià (un déu que, per salvar-nos, va vindre a fer-se matar!), volia entrar en acció. Va posar tota la seua cultura i tot el seu esforç al servei d’una idea preconcebuda. 1.500 pàgines per argumentar contra el comunisme i el socialisme, contra esta democràcia feble. Antiislàmic, xenòfob, contrari al multiculturalisme, classista. Acusa Zapatero d’obrir les portes d’Europa als musulmans, i als socialistes del seu país, de no tancar-les-hi a Noruega. Per acabar amb aquesta plaga d’emigrants que consumeix la nostra vida i cultura occidentals i cristianes, vol justificar i conclou que és necessària una matança cruel per estroncar la seua progressió, donant una lliçó que castigue els culpables de fomentar-la.
7. Emulant els cavallers templers –que als segles XII i XIII protegien les vides dels cristians que pelegrinaven a Jerusalem i eren guerrers ferotges en les creuades- el 22 de juliol de 2.011, va perpetrar els atemptats. Es veu que, usant com a matèria primera tones de fertilitzants, havia fabricat una gran bomba, i la va fer explotar a la plaça d’Oslo on estan els ministeris del govern. A continuació, en cotxe, es va dirigir a l’illa d’Utoya, on hi havia una trobada amb més de 500 joves socialistes, va treure el seu fusell d’assalt armat amb bales explosives, i va començar a disparar a matar, amb la intenció de fer el màxim de morts possible. Quan va arribar la policia, havia acabat la munició i es va entregar sense resistència, amb la satisfacció del deure acomplert.
8. Durant els llarguíssims noranta minuts que van tardar en arribar les forces de l’ordre, l’esglai, les inútils peticions de clemència, el pànic, van ser terribles.
9. Terroritzats, molts nois i noies es van llençar al mar per fugir de la mort nedant. Alguns es van ofegar o els va matar a l’aigua, altres els van salvar en barquetes persones que, des de l’altra riba, se n’havien adonat de la tragèdia.
10. Al comptar els morts (no deu ser fàcil), els noruecs es van errar. Els dos primers dies, deien que eren més de noranta. Per ara concreten que han sigut 8 a Oslo i 68 a Utoya. Dubtaven si en pot haver algun altre al mar. A la televisió, van complint la promesa que, a mida que els identifiquen, ens ensenyaran les seues fotos quan estaven vius, joves i esperançats.
11. Consternats, els mitjans de comunicació opinen, desitgen, que Breivik sigue un boig que va actuar en solitari.
Líbia
1. Líbia és –era el 2.010- el Primer país de l’Àfrica en índex de desenvolupament humà (0.755).
2. Semidesèrtica, terra de pas, els àrabs hi van començar a viure cap al s. VII. El 1.551, fou ocupada per l’imperi turc. En repartir-se l’Àfrica les potències occidentals, fou colònia italiana des de 1.912. El 1.950, l’ONU reconeix el regne de Líbia... sota la protecció de bases militars. La humiliant derrota en mans dels israelians a la guerra dels sis dies el 1.967, que exasperà el món àrab, propicia l’èxit del cop d’estat dirigit pel coronel Gadafi el 1.969, qui proclama Líbia República Socialista, defensora de l’islam i del panarabisme. Desmantella les bases dels Estats Units i de Gran Bretanya. Es guanya el respecte i la col·laboració de les tribus àrabs i berbers tradicionals. El 1.984, amb una inversió inicial de més de 25.000 milions de dòlars, s’inicia un dels més grans projectes d’enginyeria de la humanitat: el Gran Riu Artificial, que porta l’aigua fòssil, glacial, des de 500 metres de profunditat, al desert del sud, fins les ciutats del nord, 4.000 quilòmetres més amunt, i engrandeix i fertilitza oasis.
3. Líbia té 6.6 milions d’habitants, dels quals una majoria del 97% són de l’islam sunnita. S’acusa el dictador Gadafi de patrocinar accions terroristes i, com a represàlia, per donar-li una lliçó, George Bush ordena, el 1.986, bombardejar impunement les ciutats de Trípoli i Bengasi. Entre els morts, una filla de Gadafi. El 1.992, l’ONU imposa un dur embarg aeri i militar sobre Líbia, a la que s’acusa de fabricar armes químiques i dels atemptats mortífers de dos avions el 1.988 i 1.989. El setge no s’aixeca fins que el 2.003 Líbia accepta pagar grans indemnitzacions. Des d’allavons, semblava que les relacions de Gadafi amb Occident anaven de primera. Havent baixat del burro, contrari a Al Qaeda, carregat de petroli, compartia cavalls amb Aznar, xaleres amb Berlusconi, i abraçades amb Sarkozy. Per fi, es mostrava disposat a donar passos cap a la nostra democràcia.
4. El 1.959, s’hi troben grans jaciments de petroli. El 1.974, Gadafi nacionalitza les tres companyies petroleres nord-americanes.
5. Líbia és –era el 2.010- el Primer país d’Àfrica en PIB per càpita. El 2.001, a Sirte, ciutat natal de Gadafi, es constitueix la Unió Africana, inspirada en la UE, en la qual estan tots els països de l’Àfrica (tret del Marroc, pel conflicte del Sàhara). De l’Àfrica, són 28 dels 30 països amb els índexs de desenvolupament humà més baixos del món.
6. Uns individus de l’elit nord-americana d’ultra dreta, financera, militar i petrolera, no havien tret del seu punt de mira a Gadafi, durant tants anys símbol panarabista i africanista de la lluita contra el domini ianqui. Venjança i negoci. L’ocasió que esperaven la van veure en les revoltes dels indignats àrabs, de principis del 2.011, en busca de democràcia, feina i llibertat. No van poder amagar que, a Líbia, entre els manifestants, hi havia membres de la CIA i d’Al Qaeda, però van iniciar una campanya de propaganda que els va sortir rodona. Es tractava de mostrar Gadafi com un dictador indigne i sanguinari, i que era imprescindible una intervenció militar aliada. Altra vegada bombes molt més grans com a solució. Totes les nostres agències de notícies i també Al Yazira, la gran majoria dels mitjans de comunicació i l’opinió pública en general, hi van col·laborar com si els paguessin: Gadafi era un dictador ferotge odiat pel seu poble... el gruix del seu exèrcit eren mercenaris del Txad que guanyaven més que els banquers americans... tenia mils i mils de milions evadits a l’estranger, molts als EE.UU., el seu enemic acèrrim (?)... ell i els seus fills gastaven milionades en festasses... reprimia les manifestacions pacífiques a trets i bombardejant-les des d’avions... als soldats o pilots que es negaven a matar manifestants, els afusellava... els morts ja passaven de mil... la quantitat dels opositors era tan gran, que mig desarmats i tot, s’havien apoderat de la majoria del país... militars i polítics desertaven per unir-se als rebels... necessitaven una espenteta per acabar de tombar-lo... sobretot era urgent establir una zona d’exclusió aèria (arrasar tots els avions i defenses antiaèries líbies) per a impedir que, un Gadafi embogit per la derrota, fes una massacre final.
Per fi, el 17 de març, el Consell de Seguretat de l’ONU votava la Resolució 1.973 que aprovava l’establiment d’una zona d’exclusió aèria per protegir la vida dels civils. Hi havien votat a favor 10 països (que representen 671 milions d’habitants) encapçalats per EE.UU., Regne Unit i França, i no hi havien votat a favor 5 països (2.876 milions d’habitants): Alemanya, Brasil, Xina, Índia i Rússia.
7. El 19 de març de 2.011, EE.UU. i el Regne Unit inicien l’operació “Odissea a l’alba” llançant míssils Tomahawk sobre objectius pròxims a Trípoli. Entre els deu països que formen la coalició, ja ho hem dit, Noruega i Espanya. El tercer dia, els serveis secrets USA ens tranquil·litzen aclarint que els 90 morts apareguts després d’un dels bombardejos, els havia matat Gadafi. El quart dia, ens informa el general francès, ja s’ha aconseguit la zona d’exclusió aèria; a partir d’ara, la coalició podrà bombardejar impunement del tot, amb una superioritat aèria aclaparadora.
8. Oh,quina sorpresa! Que estrany que el poble libi no es llancés en massa a abraçar els míssils que els explotaven al ventre plens de democràcia... Altra vegada el passeig triomfal s’havia convertit en una guerra. Als 90 dies, El Periódico informava, en pàgines interiors, que la coalició s’havia reunit per constatar que portaven 3.468 missions aèries (no li diuen bombardejos, missió queda més cristià), i per decidir que prorrogaven la intervenció 90 dies més. Com a dirigents del bàndol dels bons, van apareixent ex caps militars, de justícia i d’interior del règim que, al mèrit d’haver-li organitzat la repressió, hi afegixen ara la traïció a Gadafi.
9. Centenars de milers de persones, terroritzades per la guerra, fugen. Pel mar, intenten tornar a la fam d’on van vindre, o arrisquen la vida per l’esperança d’Europa. Fa més de cent dies, i no paren de morir-ne en intentar-ho. A l’altra riba, busquem excuses per rebutjar-los.
10. Quan les bombes són democràtiques, els morts són de sucre, no es compten (un fill de Gadafi, potser uns néts...). Des que es va veure que era fals que Gadafi –el dictador histriònic que lladrava amenaces- perteriria en pocs dies, sols ens ensenyen, de tant en tant, uns edificis llunyans enfocats per un teleobjectiu un fumet que fa diana. En uns grisos d’eficiència, serenitat i silenci. Difícil relacionar-ho amb vides humanes, morts, cremats, cecs i mutilats.
11. Indiferència. No tenim remordiment ni compassió. Com si fos d’un altre món, com si tot hagués sigut una sèrie de ficció, que ja avorreix, d’un tirà tossut i boig que no es vol rendir. L’IDH i el PIB de Líbia se van enfonsant en l’abisme, la catàstrofe de la guerra també era un objectiu d’aquella cruel elit ianqui.
